NOTES DE LA CONFERENCIA SOBRE DÈFICIT FISCAL A CATALUNYA
10.2.2006
Heu fet mai alguna cosa sabent per avançat que de fer-la, acabaríeu amb mal d’ estómac? És el que vaig fer jo, el passat dia 7 de febrer assistint a la conferència del doctor en economia Ramon Tremosa titulada “dèficit fiscal català”, dins el cicle “Economia per a no Economistes” d’ Òmnium Cultural.
M’ atreviré, si em permeteu, a fer-ne un petit resum, ja que crec crucial que tots coneguem el tema, per l’ afectació real que té en la nostra vida quotidiana, i cadascú que ampliï el tema, si ho creieu convenient.
Ho dividiré si us sembla en tres apartats :
- Balança fiscal: la gran mentida d’ Estat
- Efectes d’ una balança fiscal negativa per Catalunya
- El desastre del nou Estafatut: la gran hipoteca de l’ article 208
1. Balança fiscal: la gran mentida d’ Estat
Entenem per balança fiscal, el que un territori paga a l’ Estat, i el que l’ Estat reinverteix o torna a aquest territori. Aquesta dada tan senzilla d’ entendre, i relativament senzill de calcular (la hisenda espanyola té uns dels millors sistemes informàtics del món), és sistemàticament ocultada, i les poques publicacions oficials que hi han en aquest sentit són directament falses.
El govern socialista de Felipe González va subministrar, ingènuament, una sèrie de dades a vàries universitats relatives al període 1991-1996, a partir de la qual es va poder fer l’ únic estudi més o menys fiable que existeix, que és el següent:
No només no s’ han donat encara balances oficials, sinó que a més, aquest estudi acadèmic no s’ ha pogut repetir per falta de dades actuals, tot i les reiterades peticions de les universitats i altres entitats al govern. Ni abans el PP ni ara en dos anys de govern socialista (i amb suport d’ERC) ha estat possible.
Perquè els governs espanyols no publiquen balances i ni tans sols cedeixen dades? Perquè tampoc ho fan ara els socialistes? Perquè tot i els suports abans de CIU i ara d’ERC i PSC? Perquè? Perquè? Perquè?
Mol bé, fixem-nos en aquest gràfic tant maco. Veiem unes comunitats clarament beneficiades, unes altres clarament perjudicades i veiem Madrid, al mig, amb balança fiscal pràcticament zero.
Ara fixem-nos en aquesta altra gràfica, publicada per Funcas i per tant oficial, i que segur que heu vist en molts diaris. Segons aquesta gràfica, Madrid és qui més solidari és!! És la gran mentida d’ Estat! Perquè tant interès en difondre una mentida? Segons aquesta, les comunitats que més riques són més paguen (i Madrid la que més), les més pobres reben més. Per tant, cap problema! tot va molt bé!, no cal tocar res referent a finançament i els catalans no tenim raó de queixar-nos (es que sempre ens queixem), i si Madrid va més bé que Catalunya no és per culpa de la balança, si no que serà perquè no en sabem.
Però perquè és una mentida? És molt i molt senzill: en primer lloc, recordem que no hi ha dades oficials, i Funcas no detalla com ha fet el càlcul, però el que si sabem quin mètode ha utilitzat. Hi ha bàsicament dos mètodes per calcular balances, el Criteri de Flux monetari, l’ utilitzat en els estudis acadèmics i també per exemple per la unió europea, i el criteri de Flux del benefici, que agrada molt i molt a Madrid.
Criteri del Flux monetari: La balança es computa allà on es produeix. Imaginen un dels 400.000 funcionaris (si, si, quatre-cents mil!) que hi ha a Madrid. TOTS paguem el seu sou, però en canvi, la roba, el menjar, el cotxe...aquest funcionari ho compra a Madrid, per tant el seu sou, pagat per tots, es computa lògicament com un “benefici” per Madrid. O per exemple el seu flamant aeroport, ara el segon millor d’ Europa, pagat per TOTS els espanyols, computaria com a benefici per Madrid.
Criteri del Flux de benefici: la balança es computa a qui beneficia. Segons aquest bonic criteri, encara que els 1.500€ de sou del funcionari Martínez, pagat amb els meus impostos, els gasta en la compra d’ un Audi a Madrid i que farà servir ell, com la seva feina “és en benefici per a tots els espanyols”, aquests 1.500€ es computarien a tot espanya (pressumptes beneficiaris de la laboriosa i indispensable feina del funcionari Martínez), i per tant no constarien com a balança favorable a Madrid. Ídem per l’ aeroport, és clar, ja que Madrid tingui un aeroport tan maco, en realitat es veu que no beneficia a Madrid, si no que beneficia a tot Espanya, i això no es podria computar com a balança favorable a Madrid. És a dir, Madrid centrifuga l’ imputacíó de l’ inversió cap a la resta d’ Espanya. M’ encanta aquest criteri!
Per cert, des del 1996 no hi ha dades oficials (tornem a recordar que la primera època d’ Aznar CIU pactava amb el govern, i ara ho fan ERC i PSC), però diversos estudis acadèmics (amb dades no oficials) situen ara el dèficit quasi en el doble que en el període 91-96!!
2. Efectes d’ una balança fiscal negativa per Catalunya
Molt bé, ara ens queda clar que estem maltractats fiscalment (a part d’ insultats i depreciats), però això té relació amb el desenvolupament econòmic? (recordem que desenvolupament econòmic vol dir més hospitals, escoles més a prop i millors, més transport públic, més sou, etc)
De l’ any 86 al 98, Catalunya va tenir un creixement econòmic molt bo, provocat sobretot per l’ entrada a la UE. Vam passar de ser un país sense tradició exportadora a exportar més que per exemple Argentina o Turquia, països amb deu vegades més població. Per ser un petit país sense cap recurs natural, no està gens malament.
Però mirem ara, unes dades de la unió europea (eurostat), període 1997-2002 (un període posterior al creixement català que he comentat). Suposem que el creixement mitjà de la UE és 0
| 1997 | 2000 | Creixement en PIB (UE-15 = 100) | |
|---|---|---|---|
| Madrid | 101 |
110 |
+9 |
| Navarra | 97 |
105 |
+8 |
| País Vasc | 94 |
101 |
+7 |
| Catalunya | 100 |
99 |
-1 |
| Balears | 1 |
8 |
-3 |
Veiem que mentre Catalunya ha crescut menys que la mitjana de UE, resulta que Madrid, PV i Navarra han crescut de manera espectacular, de fet 10 vegades més que Catalunya!!! A que es deu aquest canvi tan espectacular de tendència? És casual que siguin aquestes tres comunitats les que més han crescut? . Aquest declivi català coincideix justament amb l’ increment de balança negativa per Catalunya i positiva per Madrid.
També ens comenta l’ amic Tremosa, que si Madrid és la que més creix, és físicament i econòmicament impossible que a la vegada sigui, com diuen, la que més dóna. És com si nosaltres, que som molt solidaris, en lloc de donar mig litre de sang, en volguéssim donar dos litres, i després volguéssim córrer una marató. Oi que és impossible? Hi ha coses que econòmicament també són impossibles, i aquesta és una.
Així que, si comparem les dues gràfiques anteriors, hi ha una relació directa entre recursos aportats per l’ Estat i creixement econòmic, mentre que es demostra que és impossible créixer i a la vegada ser “solidaris”
3. El desastre del nou Estatuet. La gran hipoteca de l’ article 208
Simplement, l’ article 208 pactat per CIU-PSOE pel futur nou Estatuet, fa que no es garanteixi ni un cèntim mes del que rebíem fins ara, de fet, rebrem o deixarem de rebre en funció de, com sempre, el que vulgui Madrid.
El seu punt 1 afirma que els recursos de la Generalitat han de finançar les seves necessitats de despesa. Aquests recursos, derivats dels seus ingressos tributaris, seran ajustats en més o menys per causa de la seva participació en els mecanismes d'anivellament i solidaritat amb les altres autonomies...resulta que aquests mecanismes d’ anivellament els decideix Madrid!
El punt 3 diu explícitament que els nivells d'anivellament i solidaritat seran fixats només per l'Estat espanyol, eliminant qualsevol possibilitat de relació bilateral Estat-Generalitat...i es que és molt fort això! a sobre ens ho posen per escrit!! I a l’ Estatut!! Però es que ni a l’ Estatut antic l’ Estat espanyol havia tingut l’ atreviment de posar-ho!!! (es va posar apart a la Lofca). Però en que pensava el Sr. Mas? Potser que posant-se la medalla del pacte algun dia seria president? Esperem que no!
...i si teniu l’ intenció de llegir l’ Estafatut, no us molesteu, no us enganyeu, l’ únic transcendent és el tema del finançament, i ja veieu el panorama.
Torn de precs i preguntes
Al final de la conferència, el torn de precs i preguntes va estar força animat, centrat sobretot en que es podria fer per donar el tomb a la situació. Un punt d’ optimisme el podem trobar en el fet que almenys ara es comença a parlar de balança fiscal (tema tabú en els temps de CIU, ells sabran perquè), i comença a haver-hi certa consciència social sobre el tema. Solucions immediates? Tothom semblava d’ acord en votar NO en el referèndum del nou Estatuet.