Sr. ZP, als bascos no se’ls podrà rifar com va fer amb els catalans
30.12.06
Llegeixo l' atemptat que hi ha hagut avui a Barajas, i no puc dir que em sorprengui. Evidentment no tinc ni idea de com va el procés negociador amb ETA, però si voldria dir una cosa al nostre president Zapatero: que els bascos no son com els catalans, i no se’ls podrà rifar com va fer amb nosaltres amb l' estafatut.
I no son iguals com a mínim per dues coses: la primera que els catalans tenim com una mena de defecte genètic, que ha Madrid coneixen perfectament, que fa que sempre cedim (només cal veure que la majoria de catalanets pensen que el nou estatut és bo simplement perquè és millor que l' anterior).
La segona els que els diferents partits bascos -inclòs el PP-, tenen per sobre de tot una idea de país, i que defensen per sobre de diferències partidistes. Un exemple: al PP basc mai se l' hi ha acudit qüestionar el foro basc (increïble oi?). Aquí, ai aquí, només cal recordar l' espectacle lamentable de l' estafatut. Us imagineu en ZP reunit només amb un partit basc per negociar un estatut?
I el pitjor és que com sempre, el conflicte basc a qui més perjudica, és als catalans.
Soc socorrista
23.12.06
Soc socorrista, i resulta que no ho sabia. Doncs que als migdies m’ escapo de les comilones de menú barat de la feina i surto a córrer una estona.. Doncs si, resulta que dec ser socorrista.
Avui, tot fent uns estiraments a l’ acabat de l’ exercici, se m’ acosten dos nens d’ una escola, d’ uns 6 anys, amb cara d’ estranyats “¿que estás haciendo?” - doncs faig uns estiraments, responc - “¿y porque corres? ¿porque eres socorrista? -no, corro perquè m’ agrada, a tu no t’ agrada córrer?-. Amb aquestes que s’ acosta un tercer nen “hola, ¿tu corres mucho? ¿corres porque eres socorrista?
...en fi, que metre m’ aguantava el riure com podia els hi intentava explicar, com si això fos tan estrany, perquè feia exercici. En fi, perquè fer exercici?
A part dels evidents beneficis físics, m’ agradaria exposar una petita teoria que tinc:
L’ ésser humà, segons els antropòlegs, ha evolucionat més mentalment que físicament. Es a dir, que hem tingut un canvi d’ hàbits derivats de la nostra evolució (hem passat d’ anar despullats i caçar amb llança a connectar-nos al google) pel quals el cos només a tingut temps d’ adaptar-s’hi parcialment.
Fins aquí no estic inventant res, i és per això que es recomana tan fer exercici, ja que es crema l’ excés de calories derivat de la nostra vida sedentària, va bé pel cor, i tens certs efectes secundaris igual d’ importants, com el relax, dormir bé, etc, per no esmentar la sensació de felicitat després de fer per exemple una ruta en bicicleta de muntanya en un dia soleitat.
Però la meva petita teoria personal va una mica més enllà: jo crec que si el cos està pensat per uns hàbits diferents als que tenim, contribuirem en gran mesura a la nostra felicitat si procurem compensar aquesta disfunció. Es a dir, que si fem exercici (ei, amb mesura, que tampoc cal passar-se), no només contribuirem a obtenir els seus beneficis evidents (aprimar-nos, estar en forma, etc), si no també fomentarem altres beneficis més intangibles que de en segur que contribueixen a fer-nos sentir bé, i per tan a ser més feliços.
En fi, fins aquí la meva teoria, potser agafada una mica per la patilla, però tinc la impressió que és ben correcta.
Quanta Collonada
22.12.06
Quanta collonada hem d' aguantar, i quanta tonteria. Últimament he detectat la moda entre els nostres polítics, en el seu afany del políticament correcte, dir sempre “els catalans i les catalanes”, o “els ciutadans i ciutadanes”, o similar. L’ altra dia un d’ ells em va arribar a irritar de debò, ja que si no va dir cinquanta vegades lo de “ciutadans i ciutadanes” , poc li va faltar.
Però a veure, és amb aquesta tonteria supina com es demostra la igualtat entre sexes? No se, m’ agradaria saber si aquests elements tan preocupats per no discriminar a la dona, quan arriben a casa renten els plats, fan el sopar, o canvien els bolquers dels seus “nens i nenes” .
Fouche ZP
21.12.06
Només recomanar l' article de Ramon Tremosa (economista que ja he citat diversos cops en el meu web) titulat Fouche ZP.
Salvant modestament les distàncies, vindria a complementar el meu post del discurs del senyor Montilla. Val la pena que tingueu paciència i el llegiu tot. No us deprimiu.
Els ambaixadors del gust
11.12.06
Un dels pocs programes de TV que procuro no perdre’m, és el 30 minuts. Em resulta una mica frustrant quan arriba el dilluns i no puc compartir impressions ni amb companys de feina ni amb amics, ja que ningú ha vist el programa (ja se sap, OT, los serrano, Ana y los siete...), així que almenys ho faré en forma de post.
El programa d’ ahir es titulava “els ambaixadors del gust”, fent referència als cuiners catalans que estan adquirint fama internacional. He d’ admetre que vaig començar a veure el programa amb certa mandra, però desseguida em va desaparèixer en copsar vàries realitats d’ interès:
La primera, que tenim un govern de la senyoreta pepis: comentava un català que és dedica a exportar productes espanyols, afincat des de fa alguns anys als EEUU, que encara és hora que vegi alguna mesura concreta per potenciar els productes catalans/espanyols als EEUU, que estudis de despatx i projectes de marketing els que vulguis, però només semblen actes per complir i de cara a la galeria. I m’ ho crec.
La segona, i que no se’ns oblidi, que els americans en saben molt, i que no només mengen hamburgueses.
La tercera, que els governs francès e italià aboquen molts diners per promocionar els seus productes, i que la seva indústria es coordina i suma esforços per tal de vendre la marca (oli italià, formatge francès...). Aquí el govern no fa res i cada empresari va al seu rotllo.
La quarta és que els productes catalans i espanyols a pesar de tot estan vivint un moment dolç als Estats Units, en gran part gràcies a l' èxit de cuiners com Ferran Adrià. Jo em pregunto, es sabrà aprofitar?
Sobre finançament dels ajuntaments i el futur de Mataró
09.12.06
Per si enc ara algú te algun dubte de sobre com es financen els ajuntaments, només cal mirar el número de desembre de la revista mésmataró (revista de l' ajuntament on els nostres polítics ens diuen lo bé que ho fan tot). Fixeu-vos en aquest quadre:
En fi, assumint que aquestes xifres donades per l' ajuntament son certes (i és molt assumir), podem entendre fàcilment perquè els ajuntaments fomenten tan l' activitat del totxo, de fet el fomenten tan que fins i tot creen les seves pròpies empreses totxistiques.
Quan encara no m' havia recuperat de la revelació d' aquestes xifres, un parell de pàgines més endavant trobem el següent:
o sia, més totxos.
Ara ja sabem on viurem, i això em porta a preguntar-me on treballarem. On son les empreses? Mataró, igual que altres ciutats, està passant de ser una ciutat industrial a una ciutat de serveis, i resulta evident que les poques naus tèxtils que queden, en la seva majoria amb maquinaria obsoleta, personal poc qualificat i mal pagat desapareixeran. Digueu-e desfassat, però la pregunta que m' amoïna és: es pot viure només del sector serveis?
Crec que la majoria de l' empresariat no ha sabut, o no ha volgut adaptar-se als nous temps. Probablement l' administració hauria de dedicar-se menys al totxo i més a fomentar les bones pràctiques empresarials, i tinc por que el tecnocampus només sigui un projecte de cara a la galeria, en el que realment no si cregui ni s' hi aposti de veritat. Portar a bon terme un canvi de dinàmica econòmica i empresarial, és una tasca en que s' hi ha d' apostar molt fort, decididament i durant vàries legislatures, amb independència de qui governi.
Em preocupa que Mataró acabi esdevenint només un centre comercial i ciutat dormitori del Vallès i Barcelona.
Ens preocupa el que ens te que preocupar?
06.12.06
L’ altra dia el baròmetre d’ octubre del CIS donava que les tres principals preocupacions dels espanyols son immigració, atur i vivenda, per aquests ordre. Jo crec que això és fals, m’ imagino que si et pregunten en una enquesta si et preocupa l’ atur o el terrorisme, diràs que si, encara que realment no et preocupi excessivament.
A veure, l' immigració ens preocupa, vale, però ¿quins efectes negatius te en el dia a dia de cadascú?. L' atur no pot ser que preocupi, ja que actualment a Espanya pràcticament només hi ha l’ anomentat atur tècnic, que és el d' aquelles persones que sempre estaran aturades, una altra cosa és la precarietat laboral. Per últim la vivenda, vale, està cara, però crec recordar que la quantitat d’ espanyols hipotecats no arriba al 30%, i aquests en el fons, tot i estar hipotecats, saben que estan pagant per tenir un patrimoni, i probablement l’ esforç per comprar una vivenda no és molt diferent als anys 80 quan els tipus d' interès estaven altíssims.
Això en porta a preguntar-me que em preocupa a mi realment. Encara més, que ens hauria realment de preocupar en general?
Pensant en la meva generació, la que està entre 30 i 40 anys, crec que tenim 3 grans temes en que preocupar-nos:
* Allargada de l’ esperança de vida: Se’ n parla poc, però crec que l’ increment de l’ esperança de vida és se’ns dubte, encara que sembli un contrasentit, el veritable problema de les nostres generacions: ni les estructures socials ni econòmiques hi estan preparades, i és que el problema no és que visquem més anys, si no com viurem més anys. Qui ens cuidarà a nosaltres (o als nostres pares) quan tinguem cent anys? Quin sosteniment econòmic hi haurà? És legítim tenir a la parella o fills cuidant a una persona durant anys?
* Ordenació del territori: Qui sentit té un creixement desordenat i sense criteri de les ciutats? Es normal que tinguem que perdre tres hores diàries per anar i tornar a la feina? És encertat treure les indústries de les ciutats per crear cents de polígons industrials dispersos i sense transport públic? S’ aturarà la plaga d’ urbanitzacions en llocs de muntanya?
* Immigració: En aquest punt coincideixo amb el baròmetre del CIS, però caldria matisar-ho: no em preocupa tan pel possible perjudici que em pugui comportar aquest fenomen (perjudici econòmic, de pèrdua d’ identitat, etc), com si em preocupa l’ actual situació de disbarat que sembla que no tingui solució. Els països avançats no estem disposats a renunciar a res (te sentit subvencionar als nostres pescadors i per contra posar aranzels als peix que ve de Marroc, per exemple?), i el pitjor és que continents com l’Àfrica no es veu cap solució ni a mig ni a llarg termini.
El discurs del Sr Montilla
24.11.06
Avui escoltava el discurs d’ investidura del Sr.Montilla. Ve a dir que ja no és moment de discursos identitaris i que és moment de gestionar. Estic convençut que el Sr Montilla és molt més llest del que sembla, i és possible que sigui un bon president, però aquesta idea del discurs em fa gràcia, i em preocupa: a veure Sr. Montilla, suposo que per gestionar s’ entén per exemple fer que el desastre de Rodalies Renfe funcioni, que l’ aeroport de Barcelona deixi de ser un aeroport de la senyoreta pepis, o el col·lapse de les rondes de Barcelona es solucioni. Doncs bé senyor Montilla...sap que per fer tot això cal anar a Madrid? Com ho demanarà sense fer un discurs identitari?
O és que només gestionarà allò que no faci enfadar al Sr Zapatero?
Per cert, la capacitat de bon gestor d’ un polític es sobreentén, esperem que no sigui la seva única virtut.
El victimisme del Jovent...i la seva (no) emancipació
12.11.06
Avui he escoltat un discurs per la radio que m’ ha tret de polleguera. Era un jove (diria que d’ uns 25 anys) de no se quina plataforma que reivindicava que la joventut avui ho te molt difícil, precarietat laboral, preu dels pisos, difícil emancipació, futur incert...i com sempre tot culpa dels polítics, dels empresaris...en fi de tothom en general.
A veure, ara tinc 34 anys, una edat suposo entre mig de la joventut i la madurés, però tampoc fa tan que tenia 25 anys i tinc unes quantes coses a dir (i això també va per si ho llegeixen pels meus amics de la mateixa edat que encara viuen a casa als pares, que en son uns quants)
Crec que en el fons tot tot és un tema de prioritats i voluntats: la generació dels nostres pares tenia com a prioritat, per una sèrie de raons, emancipar-se com més aviat millor, ara la prioritat es viatjar, anar a esquiar, sortir de marxa, i sobretot sobretot tenir el GOLF GTI als 18 anys (recordo quan vaig començar a treballar, tots amb el primer sou van demanar un crèdit pel cotxe, jo era l’ únic que no tenia cotxe i pagava l’ entrada d’ un pis).
A veure, tema de la precarietat laboral: collons, és que si un estudia filologia catalana, història, dret o qualsevol d’ aquestes respectables carreres (o simplement decideix no estudiar), després em sorprèn l’ argument de la precarietat laboral. Es cert, i molt cert, que l’ empresari espanyol està molt lluny d’ entendre una sèrie de coses i de ser un bon empresari, però també és cert que hi ha professions buscades i ben pagades, això si, professions que demanen formació i especializació: el que deia abans, un tema de prioritats: formar-se amb “el que m’ agrada i em sento realitzat”, o trobar un punt intermig entre la realitat i la voluntat.
Sincerament no puc entendre a l’ individu que passats els 30 continua a casa els pares, estic convençut que les dificultats actuals no son superior a la de fa uns anys, un tema de falta de motivació i objectius a la vida potser?
Em rebenta que m’ enganyin
12.10.06
Es pensen que som ignorants, i el més futut de tot es que de fet tenen raó. Avui escoltava al nostre ministre de treball Jesus Caldera com ens mentia vilment. Es referia al record d’ afiliats a la seguretat social provocat per l’ immigració, i per tan que el fenomen de l’ immigració és tan bona i positiva per l’ economia espanyola. En fi, que el senyor caldera sembla que hagi après a fer sil·logismes del PP.
A veure, no vaig a fer un judici de valors sobre l’ immigració, en absolut, però si que vaig a discutir el suposat benefici econòmic d’ aquest fenomen. No cal saber gaire d’ economia per saber que:
- el nostre sistema tributari es redistributiu, es a dir, que els recursos dels “mes rics” es redistribuieixen, dins uns marges raonables, cap “als mes pobres”. Per tan, a la llarga, els immigrants, que esta n amb rendes baixes (i per tan cotitzen poc); rebran més diners (sanitat, educació, subvencions...) que el que ells donaran.
- Que molts dels diners que reben marxen en forma de divisa d’ Espanya cap al país d’ origen.
- És cert que les empreses poden tenir personal més barat, però és fals que això faci guanyar a l’ empresa en competitivitat: no som a xina, si no en un país suposadament avançat, per tan la competitivitat es te que aconseguir fent productes de valor afegit. L’ únic que s’ aconsegueix amb aquesta incorporació de personal barat i poc qualificat, es retardar el canvi tecnològic que la majoria d’ empreses haurien de fer.
De tota manera crec que tan fals és l' argument de que la immigració és bona per l' economia, com el típic discurs fatxa sobre que “els immigrants ens roben la feina i els diners”. El problema, almenys des de el punt de vista català, no son els diners que suposadament es dediquen a la immigració, si no els diners que marxen a Madrid i no tornen (veieu espoli fiscal).